Gandules '05 (2)

Avui hem estat a Itàlia, i per partida doble!

Primer durant mitja horeta hem visitat la Itàlia profunda dels anys seixanta (no sabria dir a quina ciutat era). No tenia pinta encara de ser Europa: un paisatje caòtic, amb construccions improvisades; abundància de colors, i molt vius. Escenes còmiques d'un humor transparent i senzill, lluny de la sofisticació d'avui dia. Tant diferent de la pel·lícula japonesa d'ahir, però a la vegada tenia un punt en comú que la lligava: un dels personatges era sordmut. Es tracta de la segona dona d'un home ben estrany, que junt amb el seu fill veu que la seva família no és res si no tenen una mare de família que els ajudi a tirar endavant. El sentiment de la dóna, sordmuda, s'expressa en la frase del final: "Estar viu és el mateix que estar mort".

Després ens hem centrat en un poble a prop de la capital, on tenia lloc un campionat de waterpolo, i un dels jugadors no estava gaire centrat en el joc. Estava encara afectat per la seva pèrdua dels papers la nit anterior a un debat a televisió, mentre representava el partit comunista, dies abans de les el·leccions. Eren finals dels 80 i m'ha fet gràcia com de be s'ho van passar la gran quantitat d'extres que van participar en aquesta pel·lícula, diria que prop dels 400, gairebé tots com a públic a la piscina. Tenien tota la pinta de gent del poble que realment havia anat allà a passar la tarda de dissabte, però l'espectacle no era el partit, sinò el rodatge d'una pel·lícula! També colors vius per doquier i en aquest cas banys de multituds i frases que es repeteixen fins a cansar. Crítica política i social, a estones, com aquells dos que no paren de cridar que han de dir una cosa molt important que tothom ha d'escoltar però que al final no ho han arribat a dir mai, fa pensar si de vegades no tenim aquesta actitud. Pel meu gust, a la pel·lícula li sobraven uns 20 minuts, com a aquest paràgraf li sobren unes 3 línies.